Aquest 4 de maig, el programa de ràdio Això és un drama, que emet ScannerFM des de l’exposició del MAE La Memòria de les Arts Efímeres, ha estat dedicat a les relacions entre el teatre i el cinema.

Aquestes són les recomanacions bibliogràfiques i audiovisuals que destaca la nostra companya Rosa Isart en el programa que s’enfoquen des del punt de vista de la translació. Quan una obra fílmica –diríem- salta a ser representada al món escènic. Però també pot passar al revés: quan un èxit o un encert o una curiositat escènica (una obra de teatre, una peça de dansa, un espectacle de titelles, etc.) entra a un nou món (i així doncs al nou llenguatge i art) que constitueix el cinema.

També les podeu escoltar al web del programa. I si preferieu escoltar el programa senser també.

 

CINC RECOMANACIONS DE LECTURA

Disposem de molta bibliografia que analitza el pas d’obres de teatre al cinema, i al revés (de fet, però menys freqüent). I les seves múltiples interaccions. A títol il·lustratiu:

1999 Carmen Peña Ardid (Encuentros sobre Literatura y Cine)

1999 Ríos Carratalá (El teatro en el cine español)

2003 Morales Astola (La presencia del cine en el teatro)

2003 Ríos Carratalá (Dramaturgos en el cine español 1939-1975)

2005 García-Abad (Intermedios. Estudios sobre literatura, teatro y cine)

2009 Berger; Saumell (Escenarios compartidos: cine y teatro en España en el umbral del siglo XXI)

2012 Abuín González (El teatro en el cine)

Etc, etc.

1-Ens quedem amb la proposta de Verena Berger, doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Viena, i de Mercè Saumell, professora de l’Institut del Teatre. Publicat per Lit el 2009, Escenarios compartidos: cine y teatro en España en el umbral del siglo XXI constitueix un llibre atractiu, amb 18 articulistes, estructurat en tres grans seccions: I. Del teatro al cine, del cine al teatro, II. Teatralidad y cine, i III. Escenarios y multimedialidad: las compañías teatrales de Cataluña.  S’hi analitza, per exemple, El perro del hortelano de Pilar Miró, La dama boba de Manuel Iborra, Actrius de Ventura Pons, Noviembre d’Achero Mañas, Solas (que és un cas del pas del cinema al teatre: el CAT, Centro Andaluz de Teatro l’estrena l’any 2005 i després la posada en escena va triomfar a tota Espanya), la teatralitat de la memòria en el musical Tango (1998) de Carlos Saura, la incursió cinematogràfica dels Joglars, etc.

2-L’adaptació fílmica és un tema interessant i tot sovint objecte de seminaris i cursos. En aquest sentit The Pedagogy of Adaptation, de Dennis Cutchins, Laurence Raw i James M. Welsh, publicat el 2010 (The Scarecrow Press) pot ser una bona entrada a documentar-se en aquesta matèria… si podem llegir l’anglès. Però la procedència pot ser també una novel·la, no només el teatre.

3-¡Ay, Carmela!, de Sanchis Sinisterra (València, 1940). Obra estrenada el 1987.

La tenim a la Biblioteca, per exemple, publicada per Espasa el 2000. Aquesta historia va traspassar l’escena per ser portada al cinema per Carlos Saura el 1989. Aquesta crònica sentimental de la guerra civil des de la memòria republicana només té dos personatges, en Paulino i la Carmela, que al cinema significa Andrés Pajares i Carmen Maura. ¡Ay, Carmela! de fet ja constitueix un clàssic contemporani.

4- La revolución espectacular. El teatro de Valle-Inclán en la escena mundial, de José María Paz Gago. Adorem (l’excel·lència de) Valle-Inclán, així que recuperem aquest llibre (amb una primera edició l’any 2011) publicat per Edhasa (Castalia). En seu del Capítol III (p. 185 i ss.), es recupera la versió que va fer un cineasta, Bigas Luna (p. 243 i ss.), de les Comedias bárbaras però justament per al teatre. El resultat no va ser una fusió d’universos «sino la invasión del contexto bárbaro por ingredientes originarios de la irregular filmografía del popular cineasta» (p. 244). En realitat, doncs, aquí hi ha la connexió teatre-cinema a través del cineasta que (ara) fa teatre, que canvia de medi, de llenguatge.

5-El verdugo [guió cinematogràfic]. Film dirigit per Luís García Berlanga (1963), comèdia negra amb José Isbert “el verdugo”.

Ara fem la translació però des del cinema cap al teatre.  Des de Madrid, Plot publica el 2000 cent cinquanta-sis pàgines que constitueixen el guió de Rafael Azcona i Luis García Berlanga. Poc després, l’any 2001, Bernardo Sánchez-Salas fa la versió teatral. El pdf íntegre el tenim disponible a Cervantesvirtual.com en una descàrrega de 98 pàgines. A la Biblioteca del MAE de Terrassa (Vallès) tenim el guió que si cal pot demanar-se per a préstec a les altres seus (Barcelona, Vic).

Més informació a la Biblioteca Virtual Cervantes.

 

 

CINC RECOMANACIONS D’AUDIOVISUALS

1-Don Juan Tenorio. Tenim present la versió de Ricard de Baños de l’any 1922, la segona versió muda d’aquest drama (1844) de Zorrilla (1817-1893), interpretada per Fortunio Bonanova, un divertit Ramon Quadreny i per, per exemple, Antònia Baró fent de monja. Inocencia Alcubierre era la Donya Inés.

A la Biblioteca del MAE hi trobarem la versió dirigida per Alejandro Perla l’any 1952, editada el 2004 per Divisa. El Tenorio aquí l’interpretà Enrique Diosdado i la Inés existia a través de l’actriu Mari Carmen Díaz de Mendoza. El film aprofita els decorats d’aquesta obra de Salvador Dalí de la posada en escena que van fer Luis Escobar i Humberto Pérez de la Ossa l’any 1949. 97 minuts de clàssics, doncs. L’amor, el gran protagonista.

Més informació a IMDb.

2-Antígona, de Sòfocles, ara dirigida per al cinema per George Tzavellas (Grècia, 1961; recuperada per Kino on Video el 2004), amb la insuperable Irene Papas com a protagonista, que encapçala un càsting de més de 500 actors de l’escena i la pantalla grega.

3-Carmen. Evidentment no pot faltar una “Carmen” de Mérimée (novel·la, 1845)-Bizet (música per a òpera, 1875) en les nostres recomanacions. Contínuament revisitada des del cinema i les arts escèniques. A la Biblioteca hi podeu visionar el film  (1983) de Carlos Saura, amb el ballarí Antonio Gades i Laura del Sol, editat per Suevia Films (1999).

Més informació a IMDb.

4-La comedia de la vida, un film de Georg Wilhelm Pabst basat en l’adaptació de Bertolt Brecht (1898-1956) i Kurt Weill L’òpera de tres rals/La ópera de tres peniques (1928). Produït per Divisa el 2008. Un film prohibit a l’Alemanya nazi. Aquest material porta les dues versions, dos dvds: la versió alemanya i la versió francesa de Pabst i extres explicatius.

5-La locura de París, dirigida per Joé Francys.  Un film singular, un film-document, que a través d’una trama mínima ens transporta i presenta alguns dels millors moments musicals de la temporada teatral, allò que triomfava al Moulin Rouge, el Palace, el Folies-Bergère… Feta a França el 1927, la recupera Divisa el 2007. Aquí tenim, doncs, el teatre musical, espectacles de varietats, a través d’una recuperació cinematográfica testimonial.

 

Podem apuntar, finalment, que hi ha moltes obres cinematogràfiques que ens parlen del món de les arts escèniques. Des del cinema ens apropen a protagonistes escènics. En efecte, a nivell temàtic, hi ha pel·lícules de ficció amb protagonistes que són actors, ballarins, mags, artistes del circ, dramaturgs, compositors per a l’escena, etc. (The Artist, Tootsie, De-Lovely, Anna Pavlova, Sevigné, La sombra del actor, El truco final, El último bailarín de Mao, Vania en la calle 42, La hora bruja, Abajo el telón, Actrius, The Actors, Alll that jazz, El ángel azul, Conociendo a Julia, Cabaret, Billy Elliot, La caja de Pandora, Cómicos, En las alas de la danza, Cisne negro , L’altre Rusiñol, etc. ). O fins i tot tenim pel·lícules no de ficció sobre els nostres actors (Màscares, que ens apropa a l’actor Josep Maria Pou). També hi ha “teatre gravat, filmat o rodat”, … però això ja ens demanaria uns altres monogràfics especials de recomanacions, des d’una perspectiva diferent a la que hem adoptat avui.