Els orígens d’un tresor cultural
És coneguda la història de la fundació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (ECAD) el 1913, impulsada per la Diputació de Barcelona —presidida per Enric Prat de la Riba— i amb Adrià Gual al capdavant. Però la història del Museu de les Arts Escèniques comença, en realitat, un any abans.
El 1912, el crític teatral i musical Marc Jesús Bertran tenia una idea fixa: crear un Museu del Teatre, la Dansa i la Música. Va presentar el projecte a l’Ajuntament i a la Mancomunitat i, sense esperar resposta, va començar a recollir objectes i documents pel seu compte. Nou anys després, el 1921, l’Ajuntament li va donar la raó: va aprovar la creació del museu, el va nomenar director i li va cedir unes sales al Palau de les Belles Arts.
El 1923, el museu s’adscrigué a l’ECAD, iniciant una llarga relació que enriquiria la institució amb un patrimoni ja extraordinari: escenografies de Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Sebastià Carreras i Oleguer Junyent; figurins de Francesc Soler i Rovirosa, Apel·les Mestres i Lluís Labarta; fotografies d’Audouard i Amadeu per al teatre català de l’època; i els llegats dels actors Lleó Fontova i Iscle Soler. Una col·lecció que era, ja aleshores, una finestra privilegiada a la història escènica del país.
Creixement i nous espais
Al llarg de les dècades següents, el museu i la biblioteca històrica —dues seccions independents— es van anar enriquint amb llegats i donatius de gran valor. El 1936 s’obrí al públic una exposició permanent a la Casa de la Misericòrdia, i el 1945 els fons principals es traslladaren al Palau Güell, un dels edificis més emblemàtics de Gaudí. Entre el 1955 i el 1970, els ingressos més destacats foren els llegats i donatius d’Alexandre Nolla, Enric i Jaume Borràs, Antònia Mercè “La Argentina”, Tórtola València i Maria Morera.
Un salt qualitatiu decisiu va arribar el 1968 amb la incorporació de la biblioteca i el fons documental d’Artur Sedó, un empresari del món tèxtil que era en realitat un bibliòfil apassionat: havia reunit més de 90.000 títols. Gràcies a aquesta adquisició, l’Institut es va convertir en un dels centres de referència mundial en fons bibliogràfics teatrals, amb una col·lecció especialment rica en teatre català de finals del segle XIX i en el teatre del Segle d’Or espanyol.
Cap a un centre de documentació modern
A partir del 1970, sota la direcció de Xavier Fàbregas, va néixer una nova idea: integrar biblioteca i museu en una única unitat operativa, el Centre de Documentació. Conferències, exposicions i premis teatrals van acompanyar aquesta nova etapa, que va culminar el 1975 amb un nou nom i una nova vocació: el Centre d’Estudis i Documentació de les Arts de l’Espectacle i la Comunicació (CEDAEC), que més endavant es convertiria en el Centre de Documentació de l’Institut del Teatre (CDIT).
Mentrestant, els fons museístics no deixaven de créixer. Entre el 1970 i el 1990, s’hi incorporaren la col·lecció de miniatures de Jaume Respall, els arxius d’Adrià Gual i d’Enric Giménez, els fons escenogràfics de Ramon Batlle, Joan Morales, Artur Carbonell, Bartolí i Amadeu Asensi, els objectes dels titellaires Anglès i Didó, les marionetes de Harry Tozer i l’arxiu fotogràfic de Pau Barceló.
Un nou segle, una nova seu
El 1989, les obres de remodelació del Palau Güell van obligar a tancar el Museu al públic. Durant anys, aquell patrimoni va esdevenir inaccessible al públic general. El 1996, el centre es va traslladar provisionalment al carrer Almogàvers mentre s’esperava la construcció del nou edifici a Montjuïc.
L’any 2000, el nou edifici va reunir sota un mateix sostre el Museu, la Biblioteca històrica i la Biblioteca docent, amb el nom: Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE). En aquesta nova etapa s’incorporaren fons tan significatius com els figurins de María Araujo, les castanyoles de José de Udaeta, els fons de Fabià Puigserver, els vestits de Victòria dels Àngels, el llegat d’Aurora Pons, els arxius fotogràfics de Pilar Aymerich i Colita, i més endavant les col·leccions d’indumentària de la Companyia Gelabert Azzopardi, els arxius d’Esteve Polls, del Teatre Malic, de Gonzalo Pérez de Olaguer o de la Fura dels Baus.
Una nova etapa: digital, present i oberta a tothom
En l’última dècada, el MAE ha fet un salt decisiu en la difusió del seu patrimoni, tant en l’espai digital com en el físic.
En l’àmbit digital, la posada en marxa d’eines com l’Escena Digital, l’Hemeroteca Digital o l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques Catalanes va culminar el 2024 amb el llançament de l’Escena Digital de Catalunya. Aquesta plataforma de lliure accés integra en una única base de dades quatre grans catàlegs —documents i objectes, fitxes d’espectacles, hemeroteca i arxiu audiovisual— sumant un milió i mig de registres vinculats a cent anys d’arts escèniques catalanes. Un sol clic permet consultar fotografies, cartells, programes de mà, figurins, ressenyes i material audiovisual d’un mateix espectacle. I el projecte no s’atura: qualsevol sala o teatre del país pot incorporar-hi la seva pròpia documentació, amb l’objectiu de convertir l’Escena Digital de Catalunya en un referent mundial.
Paral·lelament, el Museu ha recuperat la seva presència física amb una exposició permanent, La memòria de les Arts Efímeres (2015), que proposa un viatge de més d’un segle a través dels elements que envolten un espectacle —telons, vestuari, maquetes, textos— i que demostra que, tot i que el teatre és l’art de l’efímer, la seva memòria es pot conservar i transmetre. L’exposició inclou visites guiades amb accés a la reserva del museu, un espai únic on el públic pot entrar en contacte directe amb el patrimoni conservat.
A tot això cal sumar-hi un conjunt d’iniciatives que han convertit el MAE en un espai viu i obert:
🎭 Exposicions temporals i itinerants (des de 2017): entre les quals, Josep Aznar. Un espectador privilegiat. 40 anys de dansa (2022), Volta al món d’Àngel Guimerà (2024) i Obrir portes, aixecar telons. El què, qui, com de l’accessibilitat a les arts escèniques (2025).
🔬 Jornada Biennal de Conservació i Divulgació de les Arts en Viu: un espai de trobada entre experts en conservació, catalogació i divulgació, i els mateixos creadors i artistes, per reflexionar sobre la idiosincràsia de preservar arts efímeres i immaterials.
👥 Visites guiades i públic en creixement: any rere any el nombre de visitants augmenta, superant ja els 900 anuals. Des del 2025, les visites inclouen col·lectius vulnerables gràcies a la col·laboració amb Apropa Cultura.
📚 Atenció especialitzada a la biblioteca: el 2025 es van atendre més de 100 consultes d’investigadors, estudiants i professionals del sector.
🎙️ Pòdcast Tothom a escena!: una iniciativa per apropar les arts escèniques a tothom a través de curiositats històriques, relats i debats d’actualitat, amb la veu i la col·laboració de diferents experts del sector.
Aquests anys han estat també molt fèrtils en donatius i llegats excepcionals. Han confiat el seu arxiu al MAE noms fonamentals de les arts escèniques catalanes: la companyia Comediants, que ha aportat un fons ric i extraordinàriament divers —capgrossos, vestuari, maquetes, esbossos i tota mena d’objectes i materials de creació i difusió, a més d’un amplíssim arxiu documental. L’actriu i directora Rosa Novell i l’actriu de cinema i teatre Carme Elias. El gran home de teatre Hermann Bonnin. Els escenògrafs Jon Berrondo i Isidre Prunés, o l’il·luminador Tomàs Pladevall. El cineasta, director i guionista Ventura Pons. La ballarina i coreògrafa Mudit Grau, i molts d’altres. La col·lecció d’indumentària, per la seva banda, s’ha enriquit amb el vestuari de dansa clàssica d’Asunción Aguadé o el de dansa espanyola d’Enrique Burgos i Rosa Garcia —gràcies als quals ha entrat també al museu el llegat d’Antonio el Bailarín— o amb peces de la companyia contemporània i híbrida Zotal Teatre. Un patrimoni viu que no deixa de créixer.
