La darrera reforma de la llei de propietat intel·lectual ha reduït l’aplicació del límit de còpia privada a uns supòsits molt concrets. Actualment es consideren que són còpia privada les reproduccions realitzades en qualsevol suport (físic o arxiu electrònic) quan es donen les següents circumstàncies:
- que la còpia es realitzi per una persona física, per al seu ús privat, no professional ni empresarial.
- quan la reproducció no té finalitats comercials.
- quan la reproducció es fa d’obres a les que s’ha accedit legalment i des d’una font lícita. Això es dóna només en els següents supòsits:
- quan es realitzi la reproducció d’un suport físic (ex. CD o DVD) comercialitzat pel seu titular, i que ha estat adquirit mitjançant compravenda.
- quan es realitzi la reproducció d’obres a les que s’ha accedit a través d’un acte legítim de comunicació pública d’imatges i/o sons, sempre i quan no s’hagin obtingut en espais o establiments públics no autoritzats. Per exemple, seria lícita la còpia privada de programes emesos per televisió.
- que la còpia obtinguda no sigui per utilització col·lectiva ni lucrativa.
- queden excloses la còpia d’obres difoses a Internet que tenen autorització de difusió mitjançant llicències d’ús (per exemple, no es considera còpia privada la reproducció d’imatges d’Escena Digital incloses en la llicència d’ús atorgada per VEGAP). Tampoc les còpies de bases de dades electròniques ni de programes d’ordinador.
Per tant, el límit de còpia privada s’ha reduït a un mínim de casos. Tota la resta de casos que queden fora d’aquesta definició es consideren il·legals. Això perjudica no només als usuaris sinó també als autors, ja que la quantitat que rebran per aquest concepte com a remuneració equitativa per còpia privada, a càrrec dels pressupostos generals de l’estat, disminuirà considerablement.