Al MAE conservem diversos fons personals i institucionals de dansa clàssica que podeu consultar en qualsevol moment en línia. Cada fons inclou una breu biografia, una descripció, així com l’accés a l’inventari i als documents de què disposem al catàleg d’arxiu i museu Escena Digital. També podreu consultar altres referències o documents relacionats amb els artistes en altres recursos nostres com ara el catàleg del fons bibliogràfic i audiovisual Biblioescènic, la base de dades de premsa Hemeroteca Digital i el repositori digital de l’Institut del Teatre RedIT, el qual recull publicacions i documentació inèdita d’investigació de la institució i de la nostra comunitat acadèmica. L’accés als documents no digitalitzats i la consulta física dels originals a les dependències del MAE s’ha de fer sota petició prèvia al correu electrònic biblioteca.itb@institutdelteatre.cat
Fons Ricard Moragas (Girona 1829-Madrid 1899).
Ricard Moragas, entre 1860 i 1870. Fotografia de F. Amer
Ballarí, coreògraf i figurinista. Estudià dansa a Barcelona amb Antoni Biosca. Al 1855 tingué èxits a París, Amèrica i Londres amb Manuela Perea, ‘La Nena’. Amb ella fou primer ballarí al Gran Teatre del Liceu entre el 1859 i 1860, amb gran èxit. Actuà a Madrid i a Itàlia i assolí nous èxits al Liceu entre els anys 1865 i 1869. Retirat del ballet, fou escenògraf de les comèdies de màgia populars cap al 1870, com La redoma encantada i La pata de cabra , i coreògraf dels ballets d’òperes al Liceu, sovint en col·laboració amb l’escenògraf Soler i Rovirosa, dirigint entre d’altres a les primeres ballarines Roseta Mauri i Pauleta Pàmies. El 1881 assolí un gran èxit amb el ballet Corinda , de Manent. Fou director del cos de ball del Teatro Real de Madrid, i mestre de ball del rei Alfons XIII i de les infantes.
Conservem 79 documents originals entre figurins i notacions coreogràfiques que comprenen els anys 1870 i 1890, consultables a Escena Digital.
Es pot consultar també premsa relacionada amb Ricard Moragas a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Pauleta Pàmies (Barcelona 1851-1937).
Pauleta Pàmies a Lohókeli, Teatre Tívoli, 1882. Fotografia d’A. Torijos
Ballarina de dansa clàssica i espanyola. Va ser directora de la Companyia de Dansa del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i professora de dansa durant 70 anys, per exemple al Liceu i a l’escola de dansa que va fundar junt el ballarí rus Sacha Goudine i que porta el seu nom. Ha format ballarines de la talla de Rosita Segovia, Teresina Boronat, Trini Borrull, Carmita García i Maria de Ávila, entre moltes altres, i també a la ballarina i sobretot mestra de castanyoles Emma Maleras, de la qual també tenim un fons. Pauleta Pàmies va ingressar com a ballarina professional al Liceu el 1864 i el 1880 va esdevenir-hi la primera ballarina. També va ballar a altres teatres barcelonins, com per exemple al Teatre Principal, on va ser la primera ballarina de 1871 a 1873. Als 42 anys va decidir retirar-se dels escenaris per a dedicar-se exclusivament a la coreografia, direcció i formació de dansa.
El seu fons, conté principalment fotografies i programes de mà i una part ja està accessible a Escena Digital.
Es pot consultar també el seu fons i més documents d’arxiu i museu relacionats amb Pauleta Pàmies a Escena Digital, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Alfons Puig (Barcelona 1902-1976).
Alfons Puig a casa seva el 30 setembre de 1962. Fotografia Foto Manen
Empresari, autor, professor i crític de dansa. S’interessà des de jove per l’art coreogràfic, i ja pel 1924, després d’assistir a les actuacions dels Ballets Russes al Gran Teatre del Liceu, començà a treballar professionalment en l’àmbit de la dansa, escribint als diaris i revistes catalanes i estrangeres de les quals era corresponsal com L’Opinió , La Rambla , La Publicitat , La Vanguardia , Tele-exprés , L’Instant , Destino , Liceo , etc. Promogué espectacles de ballet —com els del debut i primeres actuacions de Joan Magriñà. El 1931 conegué a Joan Magriñà i fou el seu empresari. De 1941 a 1975 organitzà recepcions i velades a casa seva per als empresaris, coreògrafs, ballarins i figures de la dansa de tot el món que actuaven a Barcelona. El 1944 organitzà la Companyia de Ballet Clàssic i Espanyol del Gran Teatre del Liceu. Va ser professor d’Història de la dansa a l’Institut del Teatre de Barcelona durant diversos anys. És autor de Ballet y Baile Español y Guía técnica, sumario cronológico y análisis contemporáneo del ballet y baile español, publicats el 1944 i d’El arte del baile Flamenco, publicat després de la seva mort. Participà també a la redacció d’enciclopèdies de música i dansa: Enciclopedia dello spettacolo publicada a Italia, Enciclopedia de la Música editada per Salvat, i Teatro. Enciclopedia del arte escénico de Guillermo Díaz-Plaja.
El seu llegat fou donat pel seu germà a la seva mort. És el més nombrós juntament amb el de Tórtola Valencia. Està format per nombroses pintures, dibuixos i gravats, complements de dansa i indumentària, objectes, figurins, programes, fotografies, i llibres. Una gran part està acessible a Escena Digital i també a Biblioescènic.
Es poden consultar també documents bibliogràfics d’Alfons Puig com autor a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Joan Magriñà (Vilanova i la Geltrú 1903-1995).
Joan Magriñà, ballet Himne al sol, Palau de la Música, 1942. Fotografia de Batlles i Compte
Ballarí de dansa clàssica i dansa espanyola, coreògraf i mestre de dansa. Inicià la seva formació als divuit anys amb diversos mestres, entre els quals destaca Theodor Wassilief, director dels Ballets Russes que impartia cursos al Liceu. Posteriorment es traslladà a París i Londres, on va ampliar els seus estudis. En aquestes ciutats coincidí amb mestres de la dansa com Anna Pavlova i Serge Lifar. Quan tornà a Barcelona es va integrar al Liceu com a primer ballarí i mestre de ball, des del 1937 fins al 1977 i coreògraf del Gran Teatre del Liceu. Entre el 1966 i el 1977 també fou director del Ballet del Liceu, creat com a cos estable. Del 1951 fins al 1953 dirigí també la companyia de ballet Ballet de Barcelona. Fou mestre a la seva acadèmia de diverses generacions de ballarins, a destacar María de Ávila, Maruja Blanco, Trini Burrull, Emma Maleras, Assumpta Aguadé, Alfons Rovira, Josep Ferrán i Aurora Ponsi també professor de l’Institut del Teatre del 1944 al 1974 on alguns d’aquests ballarins també van estudiar.
Conservem un fons d’art, d’escenografia i figurinisme amb 396 documents, majoritàriament figurins, amb 276 documents, consultable a Escena Digital, i un fons bibliogràfic especialitzat en dansa quasi completament i consultable a Biblioescènic. La resta del seu fons es conserva a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
Es poden consultar també aquest fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Joan Magriñà a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, els audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques (AAAEC), la premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Joan Tena (Barcelona 1923-2007).
Joan Tena, 1960. Fotografia d’estudi de Manel Gausa
Ballarí, coreògraf i professor de dansa català. S’inicià en la dansa clàssica amb Joan Magriñà, i va ser un dels pioners a l’hora de fundar una companyia independent de dansa a Barcelona. Conegut com el Diàguilev català, va ser un gran innovador de la dansa a la dècada dels 50 a l’introduïr el dodecafonisme en les coreografies. Va oferir propostes trencadores, però el seu somni era aconseguir la creació del Ballet Nacional de Catalunya. Va dirigir diverses companyies de dansa deixant una destacada empremta com a creador. Entre les companyies que va fundar i liderar es troben el Ballet de Joan Tena (fundat el 1954), el Ballet de Cambra i el Joan Tena Ballet Drama, creat a finals dels anys 70. Fou amic i col·laborador d’Antoni Tàpies, Joan Brossa, Josep Guinovart o Xavier Montsalvatge. El 1992 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2006 amb el Premi FAD d’honor.
El nostre fons és molt petit. Inclou la medalla Creu de Sant Jordi i un diploma que l’acompanya, una medalla del “Sindicato Nacional de Enseñanza, distinción sindical al profesional docente”, dues pel·lícules i un vídeo de TV3, i dues fotografies, quatre retalls de premsa de la seva mort, un programa de la projecció de les coreografies “Bagatela” i “El Cigne” a “La Caldera, Centre de Creació de dansa i arts escèniques contemporànies”, còpia d’un cartell, i fotocòpia de bibliografía. Una part d’aquest fons es pot consultar a Escena Digital.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Joan Tena a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Consol Villaubí i Pons (Badalona, 1932-Barcelona, 2019)
Consol Villaubí
Consol Villaubí va ser una ballarina, coreògrafa catalana i una de les pioneres en introduir el ballet contemporani a Catalunya. Inicia els seus estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona amb els mestres Joan Magrinyà i Marina Noreg. I continuà a l’Institut Chorégraphique du Théâtre National de l’Opéra de París. Va formar part de la companyia Joan Tena, pioner en fundar una companyia independent de dansa a Barcelona. Entre 1956 i 1961 ballà amb la companyia Ballet moderne de París. També realitzà gires d’investigació coreogràfica i d’intercanvi a Moscú, Nova York, Itàlia, el Regne Unit i Suïssa. L’any 1972 va fundar el Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona, del qual va ser directora i coreògrafa amb l’assessorament artístic d’Arnau Puig. Allunyant-se del món del ballet clàssic va col·laborar amb un gran nombre de professionals de diversos àmbits artístics contemporanis, alguns part del grup artístic Dau al Set, com per exemple Joan Brossa o Joan Josep Tharrats.
El fons ens arriba el juny de 2020 a través de la seva filla. Està format principalment per les fotografies de les diverses representacions i assajos realitzats pel Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona realitzades entre 1970 i 1983, retalls de premsa, programes de mà, més d’una norantena de cartells originals i impresos, esbossos escenogràfics, que ocupen 8 capses d’arxiu, dos telons, i 53 peces d’indumentària escènica. També hi ha alguna documentació personal des de la seva etapa d’alumna de l’Institut del Teatre, i de quan era ballarina des dels anys 50. El fons es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital, i també en Biblioescènic.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Consol Villaubí a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Aurora Pons (Barcelona 1936-Madrid 2016).
Aurora Pons a Boleras, de la sarsuela La boda de Luis Alonso, anys 60 o 70
Ballarina dansa clàssica, dansa espanyola, professora i directora del Ballet Nacional de Espanya. Va estudiar a l’Institut del Teatre. Amb catorze anys va ingressar al cos de ball del Teatre del Liceu on va esdevenir primera ballarina. L’any 1955 va ser guanyar el premi nacional a la millor ballarina clàssica i poc després al 1962 guanyà tres premis: la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, la medalla de plata de la Diputació de Barcelona i la medalla d’or del Gran Teatre del Liceu. Després de treballar anys al Teatre del Liceu es va incorporar a la companyia d’Antonio “el bailarín”. L’any 1978 va aprovar les proves per entrar de docent a la Real Escuela de Arte Dramàtico y Danza de Madrid. L’any 1992 va rebre la medalla al mèrit de les belles arts i al 1993 Pons es va encarregar de la direcció tripartita del Ballet Nacional amb Nana Lorca i Victoria Eugenia. Va acabar la seva carrera treballant com a professora al Conservatorio Professional de la Danza Clásica.
El seu fons el donà entre els anys 2009 i 2016 i abarca aproximadament des de l’any 1945 fins l’any 1998. Està format per indumentària escènica, objectes personals, fotografies, vuit d’elles de gran format, àlbums de premsa, cartells, etc. Es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Aurora Pons a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, els audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques (AAAEC), premsa a Hemeroteca Digital, a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Ramon Solé (Cartagena 1938-Barcelona 1997).
Ramon Solé als anys 70
Ramon Solé neix a Cartagena i passa la infantesa a Altet, Lleida, on aprèn danses tradicionals. El 1949 es trasllada amb la seva família a França i el 1954 comença a estudiar al Conservatori Municipal de Música i Dansa de Bordeus amb Colette Milner. Durant el 1958 i 1959 és solista i primer ballarí al teatre d’aquesta ciutat. Entre 1959 i 1974 col·labora amb els ballets de les òperes de Bonn, de Lió, de Roma, Gran Teatre de Ginebra, entre d’altres. L’any 1964 és convidat pel Gran Teatre del Liceu on estrena Las Gaviotas. En aquesta època, realitza gires artístiques arreu del món, ballant primers papers tant del repertori clàssic com contemporanis. L’any 1975 s’instal·la a Barcelona on imparteix classes de dansa clàssica a l’Institut del Teatre. Crea el Ballet Contemporani de Barcelona de línia experimental i contemporània. El 1976 es produeix una escissió i constitueix la Companyia de Dansa de Barcelona “Ramon Solé”, de línia neoclàssica i experimental. En el moment de la seva mort, després de 5 anys de lluita contra el càncer, encara treballava amb la ballarina i amiga, Jannick Niort els papers de Nijinsky així com en el ballet que es nomenaria Nikinsky le clown de Dieu, ballet que va restar inacabat.
El seu fons ens arriba l’any 2002 a través de Joan Ramon de Canals, administrador de la seva companyia i abarca de 1974 fins l’any 1997. Està format per fotografies , llibres, quaderns de dibuixos, litografies, figurins, correspondència, contractes, retalls de premsa, cartells, i vídeos. El fons es pot consultar en Inventari, i una part a Escena Digital, i també a Biblioescènic.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Ramon Solé a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, els audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques (AAAEC), premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Arxiu Josep Aznar (Barcelona 1957-2017).
Josep Aznar, 2009. Fotografia d’Oriol Duran.
Josep Aznar va ser enginyer tècnic industrial de formació. El 1977 va iniciar-se en el món de la fotografia, que va convertir en la seva professió el 1986. Tot i que va retratar espectacles de teatre i música, és conegut per ser el principal fotògraf de dansa del país. Va ser el fotògraf oficial del Festival de Peralada, de la temporada de Dansa del Centre Cultural Caixa Terrassa, de L’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya i del Festival Barcelona Grec, a més de treballar per moltes companyies de dansa com el Ballet de Zurich, el Ballet Nacional d’Espanya, la Companyia d’Antonio Gades, el Víctor Ullate Ballet o Metros de Ramon Oller. El 2009 va rebre el premi Dansacat de l’APdC en la categoria de reconeixement professional.
L’arxiu fotogràfic adquirit pel MAE està format per uns 1.600 reportatges fotogràfics, amb més 100.000 imatges de negatius i més de 70.000 imatges digitals, a més d’unes 1.500 diapositives. Tot aquest material esdevé memòria i testimoni de les arts escèniques a Catalunya, en especial, de la dansa, els darrers quaranta anys.
Accediu a les seves fotografies de dansa clàssica a Escena Digital.
Entre 2010 i 2011 li vam dedicar l’exposició Josep Aznar. Un espectador privilegiat. 40 anys de dansa, comissariada per Ester Vendrell, professora del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre.
Es poden consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Josep Aznar a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Marta Munsó (Barcelona, 1959 -2007)
Marta Munsó
Marta Munsó fou ballarina, coreògrafa i professora de dansa. Graduada en dansa clàssica per l’Institut del Teatre de Barcelona, la seva formació acadèmica va continuar a Europa, cosa que li va permetre ballar amb reconegudes companyies de dansa. Com a intèrpret destaca l’espectacle Iba y venía sin irme, que José Lainez va crear per ella l’any 1981 i que mostra exactament el que va ser la seva trajectòria artística, un anar i venir constant. Com a coreògrafa destaquen els treballs: Buscant la paraula , Molt soroll per no res, Quan el secret deixa de ser-ho, Veus blanques i Kleine Welle amb música de Benjamin Britten. Com a professora de dansa va treballar a Barcelona a l’Institut del Teatre, amb Lanònima Imperial, amb Rami Levi Dance Company; a Tordera, al Teatre Clavé, a Lisboa, al Ballet Gulbenkian, a Alemanya al Stadt Theater, i al Volksbühne Berlin, i a Praga amb el Národní divadlo Balet.
El seu fons ens el donà la seva família l’any 2019. Recull el material documental generat al voltant de la seva activitat com a ballarina, coreògrafa i professora. El fons aplega programes de mà, cartells, fotografies personals, retalls de premsa i altra documentació relacionada amb la seva activitat. I a més a més fotografies del llibre biogràfic escrit pel seu pare Marta Munsó : una vida para la danza. El fons es pot consultar en Inventari, i una part a Escena Digital.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Marta Munsó a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, els audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques (AAAEC), premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
