Al MAE conservem diversos fons personals i institucionals de dansa que podeu consultar en qualsevol moment en línia. Cada fons inclou una breu biografia, una descripció, així com l’accés a l’inventari i als documents de què disposem al catàleg d’arxiu i museu Escena Digital. També podreu consultar altres referències o documents relacionats amb els artistes en altres recursos nostres com ara el catàleg del fons bibliogràfic i audiovisual Biblioescènic, la base de dades de premsa Hemeroteca Digital i el repositori digital de l’Institut del Teatre RedIT, el qual recull publicacions i documentació inèdita d’investigació de la institució i de la nostra comunitat acadèmica. L’accés als documents no digitalitzats i la consulta física dels originals a les dependències del MAE s’ha de fer sota petició prèvia al correu electrònic biblioteca.itb@institutdelteatre.cat.
Llegat Tórtola Valencia (Sevilla 1882-Barcelona 1955).
Tórtola Valencia, Danza de la Serpiente, 1915. Fotografia d’estudi d’Adolf Mas
És considerada junt a Amalia Molina, Antonia Mercè La Argentina, La Argentinita i d’altres, com la representant d’una època gràcies als seus espectacles, on combina l’exotisme i alguns elements procedents del music-hall. El seu treball s’inspira en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, tan de moda a inicis del segle XX. De pare català i mare andalusa, de molt petita es va traslladar a Londres i, un cop allà, els seus pares van emigrar a Mèxic deixant-la sota la custòdia d’una família de l’alta burgesia anglesa. Els seus pares van morir prematurament a Mèxic i ella va créixer amb la família que l’havia acollit. Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles amb 15 anys i de seguida es va convertir en un model de bellesa. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea. L’any 1915 va actuar a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica van ser rebudes de manera dispar, per alguns eren massa atrevides, però va ser una figura molt reconeguda pels artistes i intel·lectuals de l’època: Ignacio Zuloaga, Hermen Anglada i Camarasa, Dalí, Valle-Inclán, Ruben Darío, Gregorio Marañón, etc. La seva carrera es va desenvolupar des 1908 a 1930, va actuar a tota Europa, els Estats Units i Sud-amèrica amb un gran èxit.
La seva fillola, Àngels Magret, ens llega tot el seu fons quan mort, format per indumentària, fons d’art, àlbums, targetes postals, fotografies, partitures, etc., sent el fons més estudiat del MAE, que es pot consultar a Escena Digital i a Biblioescènic.
L’exposició permanet La memòria de les arts efímeres, que es divideix en 10 “viatges” a través de l’escena, li dedica un viatge.
Es pot consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Tórtola Valencia a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Joan Tena (Barcelona 1923-2007).
Joan Tena, 1960. Fotografia d’estudi de Manel Gausa
Ballarí, coreògraf i professor de dansa català. S’inicià en la dansa clàssica amb Joan Magriñà, i va ser un dels pioners a l’hora de fundar una companyia independent de dansa a Barcelona. Conegut com el Diàguilev català, va ser un gran innovador de la dansa a la dècada dels 50 a l’introduïr el dodecafonisme en les coreografies. Va oferir propostes trencadores, però el seu somni era aconseguir la creació del Ballet Nacional de Catalunya. Va dirigir diverses companyies de dansa deixant una destacada empremta com a creador. Entre les companyies que va fundar i liderar es troben el Ballet de Joan Tena (fundat el 1954), el Ballet de Cambra i el Joan Tena Ballet Drama, creat a finals dels anys 70. Fou amic i col·laborador d’Antoni Tàpies, Joan Brossa, Josep Guinovart o Xavier Montsalvatge. El 1992 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2006 amb el Premi FAD d’honor.
El nostre fons és molt petit. Inclou la medalla Creu de Sant Jordi i un diploma que l’acompanya, una medalla del “Sindicato Nacional de Enseñanza, distinción sindical al profesional docente”, dues pel·lícules i un vídeo de TV3, i dues fotografies, quatre retalls de premsa de la seva mort, un programa de la projecció de les coreografies “Bagatela” i “El Cigne” a “La Caldera, Centre de Creació de dansa i arts escèniques contemporànies”, còpia d’un cartell, i fotocòpia de bibliografía. Una part d’aquest fons es pot consultar a Escena Digital.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Joan Tena a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Ramon Solé (Cartagena 1938-Barcelona 1997).
Ramon Solé als anys 70
Ramon Solé neix a Cartagena i passa la infantesa a Altet, Lleida, on aprèn danses tradicionals. El 1949 es trasllada amb la seva família a França i el 1954 comença a estudiar al Conservatori Municipal de Música i Dansa de Bordeus amb Colette Milner. Durant el 1958 i 1959 és solista i primer ballarí al teatre d’aquesta ciutat. Entre 1959 i 1974 col·labora amb els ballets de les òperes de Bonn, de Lió, de Roma, Gran Teatre de Ginebra, entre d’altres. L’any 1964 és convidat pel Gran Teatre del Liceu on estrena Las Gaviotas. En aquesta època, realitza gires artístiques arreu del món, ballant primers papers tant del repertori clàssic com contemporanis. L’any 1975 s’instal·la a Barcelona on imparteix classes de dansa clàssica a l’Institut del Teatre. Crea el Ballet Contemporani de Barcelona de línia experimental i contemporània. El 1976 es produeix una escissió i constitueix la Companyia de Dansa de Barcelona “Ramon Solé”, de línia neoclàssica i experimental. En el moment de la seva mort, després de 5 anys de lluita contra el càncer, encara treballava amb la ballarina i amiga, Jannick Niort els papers de Nijinsky així com en el ballet que es nomenaria Nikinsky le clown de Dieu, ballet que va restar inacabat.
El seu fons ens arriba l’any 2002 a través de Joan Ramon de Canals, administrador de la seva companyia i abarca de 1974 fins l’any 1997. Està format per fotografies , llibres, quaderns de dibuixos, litografies, figurins, correspondència, contractes, retalls de premsa, cartells, i vídeos. El fons es pot consultar en Inventari, i una part a Escena Digital, i també a Biblioescènic.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Ramon Solé a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Arxiu Josep Aznar (Barcelona, 1957-2017).
Josep Aznar, 2009. Fotografia d’Oriol Duran.
Josep Aznar va ser enginyer tècnic industrial de formació. El 1977 va iniciar-se en el món de la fotografia, que va convertir en la seva professió el 1986. Tot i que va retratar espectacles de teatre i música, és conegut per ser el principal fotògraf de dansa del país. Va ser el fotògraf oficial del Festival de Peralada, de la temporada de Dansa del Centre Cultural Caixa Terrassa, de L’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya i del Festival Barcelona Grec, a més de treballar per moltes companyies de dansa com el Ballet de Zurich, el Ballet Nacional d’Espanya, la Companyia d’Antonio Gades, el Víctor Ullate Ballet o Metros de Ramon Oller. El 2009 va rebre el premi Dansacat de l’APdC en la categoria de reconeixement professional.
L’arxiu fotogràfic adquirit pel MAE està format per uns 1.600 reportatges fotogràfics, amb més 100.000 imatges de negatius i més de 70.000 imatges digitals, a més d’unes 1.500 diapositives. Tot aquest material esdevé memòria i testimoni de les arts escèniques a Catalunya, en especial, de la dansa, els darrers quaranta anys.
Accediu a les seves fotografies de dansa contemporània a Escena Digital.
Entre 2010 i 2011 li vam dedicar l’exposició Josep Aznar. Un espectador privilegiat. 40 anys de dansa, comissariada per Ester Vendrell, professora del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre.
Es poden consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Josep Aznar a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Companyia Gelabert-Azzopardi (creada el 1985).
Cartell de Desfigurat, Teatre Lliure, 1986. Fotografia de Josep Ros Ribas
La companyia Gelabert-Azzopardi s’estableix a Barcelona i la creen Cesc Gelabert (Barcelona 1953) i Lydia Azzopardi (Istanbul 1949) l’any 1985,sents una de les companyies catalanes més prestigioses de dansa contemporània. La producció de l’espectacle Desfigurat (1985), marca l’inici d’una trajectòria formada per més de vint-i-cinc obres que Cesc Gelabert ha coreografiat per a la companyia, entre peces de grup i diversos solos dels quals ell n’és l’intèrpret. Des de 1987 Gelabert-Azzopardi és companyia associada del Teatre Lliure de Barcelona, institució que coprodueix i acull l’estrena de les noves produccions, i des de 2003 fins el 2012 es converteix en companyia resident del Teatre Lliure. El Hebbel Theater de Berlín ha estat principal coproductor i soci durant un llarg i fructífer període que ha permès a la companyia realitzar molts projectes i presentar el treball de Gelabert a Berlín. La companyia ha rebut nombrosos premis com el Premi Nacional de Dansa de Catalunya el 1983, el Premi Ciutat de Barcelona el 1987, la Medalla d’Or al Mèrit en las Belles Arts el 1994, Premi Max per Zummzum-Ka el 2000, Premi Ciutat de Barcelona 2006 per Psitt!! Psitt!!, Premi Butaca al Millor Espectacle de Dansa el 2011 per Belmonte, i por V.O. + el 2012, etc.
Lydia Azzopardi és ballarina, coreògrafa, professora i figurinista de nacionalitat britànica que nasquè a Istanbul i que als sis anys es trasllada amb la seva família a Londres. La seva passió pel figurinisme li ve de la relació amb la seva tieta materna, que era modista d’alta costura, i ja de ben petita passà moltes estones al seu taller. Formada en dansa clàssica i contemporània a la London Contemporary Dance School, va formar part de la companyia d’aquesta escola. Ha dissenyat la major part del vestuari de la companyia i rebé el Premi FAD Aplaudiment Sebastià Gasch 2005-2006 pel vestuari de Psitt-Psitt i Caravan. També ha realitzat vestuari per altres companyies com el Balletto di Toscana, la Komische Oper Tanztheater de Berlí i el Gulbenkian Ballet de Lisboa. Com a docent ha estat professora resident de dansa contemporània a l’escola Mudra de Maurice Béjart i ha impartit nombrosos cursos de composició i improvisació a diferents ciutats europees.
Cesc Gelabert és ballarí, coreògraf i director. Comença els seus estudis de dansa en 1969 a l’estudi d’Anna Maleras, i aviat entra a formar part del grup d’Anna Maleras i a rebre classes de jazz, contemporani i altres tècniques, alhora que comença a experimentar amb les seves pròpies coreografies. Simultàniament, comença la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Barcelona, carrera que, després d’anys d’estudi, decideix abandonar per a dedicar-se a la dansa. La seva primera coreografia la realitza l’any 1972, i un any més tard crea el seu primer solo Acció – 0, en col·laboració amb Frederic Amat. L’any 1978 va a Nova York, on viu durant dos anys on alterna treballs diversos i actuacions amb la creació d’obres col·lectives amb ballarins postmoderns i nous solos per a ell. L’any 1980, de tornada a Barcelona, comença a col·laborar amb la ballarina Lydia Azzopardi, actuant arreu d’Espanya i en festivals de França i Itàlia. Al llarg de la seva trajectòria, Cesc Gelabert ha rebut prestigiosos guardons, entre altres el Premi Max al millor coreògraf el 2000 por Zumzum-ka, Premi Max al millor intèrpret masculí de dansa el 2004 i Premi AISGE Actua 2011 per la seva trajectòria artística.
El fons de la companyia Gelabert-Azzopardi el donà la mateixa companyia l’any 2013 i consta de 179 peces d’indumentària escènica, 141 peces de les quals han estat dissenyades per Lydia Azzopardi. A partir de 2021 Cesc Gelabert ens dona la part d’arxiu de la companyia format per fotografies, cartells, programes, premsa i premis, i altres documents anteriors a la formació de la companyia. Es pot consultar a Escena Digital.
L’exposició permanet La memòria de les arts efímeres, que es divideix en 10 “viatges” a través de l’escena, li dedica un viatge.
Es poden consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb la Companyia Gelabert-Azzopardi a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons IT Dansa Jove Companyia de l’Institut del Teatre (creada el 1996).
Primera promoció IT Dansa, 1997. Fotografia de Josep Ros Ribas
IT Dansa Jove Companyia de l’Institut del Teatre és un projecte de dansa contemporània creat el 1996 per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, la direcció artística del qual és a càrrec de Catherine Allard, formada com a ballarina al Nederlands Dans Theater i a la Compañía Nacional de Danza. S’insereix en el marc del curs de postgrau en dansa de l’Institut del Teatre. La principal missió de la companyia és proporcionar als graduats en dansa oportunitats de pràctica professional de dos anys -el temps que dura el postgrau- amb coreografies de destacats artistes i amb un programa d’actuacions al circuit teatral. La companyia, integrada per un màxim de 18 ballarins-becaris seleccionats mitjançant audició pública, ha estrenat coreografies tant de joves com de reconeguts creadors. Entre les grans figures de la coreografia que han format part del repertori de la companyia, hi ha noms com Jirí Kylián, Ohad Naharin, Rui Horta, Nacho Duato, Ramon Oller, Toni Mira, Jo Stromgren i Stijn Celis. Pel que fa als joves talents que IT Dansa ha difós al nostre país, destaquen Petr Zuska, Gustavo Ramírez, Uri Ivgi, Rafael Bonachela i Alexander Ekman. En aquests anys, IT Dansa ha aconseguit que la majoria dels seus components, una vegada finalitzat el seu període de formació, hagin estat contractats per destacades companyies europees de dansa.
El fons d’IT Dansa és un fons fotogràfic que es va nodrint amb els nous espectacles que estrena la companyia. Es consulta a Escena Digital.
Es poden consultar també aquest fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb IT Dansa a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
